Ve't aquí tot un seguit:
Vulpes vulpes
Ve't aquí la "guineueta". Una guineu molt descarada que s'apropa molt als éssers humans. Això passa per que hi ha gent que li dóna de menjar. Jo sóc contrari a tot procès d'amansiment de bestioles ferèstecs que no comportin la plena domesticació. Inclús en aquest darrer cas s'hauria de mirar prim.
Considero que les bestioles salvatges han de tenir por als humans. Els humans som els depredadors principals per diverses causes, i animals amb mala prensa, com és el cas de les guineus, són mortes per el fet de que es consideren malignes per la caça menor i per als petits animals domèstics (encara que no n'hi hagi)
Amb català també rep el nom de guilla o raposa. La seva distribució es per quasi tot l'hemisferi Nord de la Terra (Nordamèrica i Euràsia), i també a Austràlia on va esser introduïda al S.XIX.
Bona caçadora oportunista, s'adapta a quansevol tipus d'habitat (pastures, sotabosc,...) fins i tot al medi urbà. La major part de la seva dieta consisteix en invertebrats, com per exemple insectes, mol·luscos, cucs de terra i crancs de riu. També mengen material vegetal, especialment mores d'esbarzers, pomes, prunes i altres fruites. Algunes preses vertebrades comunes són alguns rosegadors (com ratolins i talps), conills, ocells, ous, amfibis, petits rèptils i peixos. Les guineus són conegudes per matar cervatells. A Escandinàvia, la depredació de la guineu és la causa més important de mortalitat del cabirol.
Normalment guarden el menjar en forats poc profunds. Normalment fan molts magatzems petits escampats pel seu territori en comptes de guardar tot el menjar en un sol cau. Ho fan per evitar de perdre tot el menjar en cas que un altre animal el trobi.
Viu en grups socials petits (un mascle amb varies femelles), però sol ser caçadora territorial solitària. Fa, normalment, vida crepuscular i nocturna encara que es pugui veure per el dia.
Podarcis liolepis
Aquesta sargantana o sargantilla (jo tant aviat utilitzo un com utilitzo l'altre nom) es troba al Nordoest de la Península Ibèrica i al Sud de França.
Aquestes papallones les veiem entre agost i setembre.Hi ha dimorfisme sexual, les femelles són mes grans que els mascles. Aquests darrers presenten un color de ocre a marronós amb una línia transversal clara i un punt blanc a la zona mitja de l'ala. Les femlles són pràcticament iguals però les ales mes clares.
Amb català també rep el nom de guilla o raposa. La seva distribució es per quasi tot l'hemisferi Nord de la Terra (Nordamèrica i Euràsia), i també a Austràlia on va esser introduïda al S.XIX.
Bona caçadora oportunista, s'adapta a quansevol tipus d'habitat (pastures, sotabosc,...) fins i tot al medi urbà. La major part de la seva dieta consisteix en invertebrats, com per exemple insectes, mol·luscos, cucs de terra i crancs de riu. També mengen material vegetal, especialment mores d'esbarzers, pomes, prunes i altres fruites. Algunes preses vertebrades comunes són alguns rosegadors (com ratolins i talps), conills, ocells, ous, amfibis, petits rèptils i peixos. Les guineus són conegudes per matar cervatells. A Escandinàvia, la depredació de la guineu és la causa més important de mortalitat del cabirol.
Normalment guarden el menjar en forats poc profunds. Normalment fan molts magatzems petits escampats pel seu territori en comptes de guardar tot el menjar en un sol cau. Ho fan per evitar de perdre tot el menjar en cas que un altre animal el trobi.
Viu en grups socials petits (un mascle amb varies femelles), però sol ser caçadora territorial solitària. Fa, normalment, vida crepuscular i nocturna encara que es pugui veure per el dia.
Voltor comú (Gyps fulvus fulvus)
Per aquestes contrades hi nidifica un grup de voltors. És corrent veure'ls volar a gran alçària, però no infreqüent veure'ls acudir en vol vaig a la carronya de la qual s'alimenten.
De fins a 10 Kg. de pes i una envergadura de fins a 2,5 m. de punta d'ala a punta d'ala.
Viu desde nord-oest d'Àfrica i la península Ibèrica, fins a l'Orient Mitjà.
Alytes obstetricans
És un tipus de gripau que hom anomena Tòtil o Gripau llevadora. Aquest darrer nom li ve per que el mascle porta la posta d'ous amb les postes d'ous fins quan sorgeixen d'ells els capgrossos o culleretes, que surten quan el gripau es banya.
Durant el dia s'amaga sota les pedres o bé en galeries que ell mateix excava. Surt a la nit, en la qual, molt sovint, se sent el seu cant molt semblant al que emet el xut. S'alimenta de petits invertebrats terrestres, especialment insectes.
Tret de l'estatge alpí (2300 m. a 3000 d'alçària) i de la plana de Lleida, és força comú a la resta de Catalunya.
Aquest va ser fotografiat al cementiri de Trejuvell, desprès d'haber-lo regat.
Tret de l'estatge alpí (2300 m. a 3000 d'alçària) i de la plana de Lleida, és força comú a la resta de Catalunya.
Aquest va ser fotografiat al cementiri de Trejuvell, desprès d'haber-lo regat.
Podarcis liolepis
Aquesta sargantana o sargantilla (jo tant aviat utilitzo un com utilitzo l'altre nom) es troba al Nordoest de la Península Ibèrica i al Sud de França.
Al principi hom el consideraba com Podarcis hispanicus fisn al 2010 que es demostrà que presenta suficientes diferències genètiques amb aquest darrer com per designar-li nom nou.
S'alimenta d'invertebrats, majoritàriament insectes.
Gonocerus sp.
Xinxa que s'alimenta de sava. De moment no tinc proutes referències com per classificar a aquest insecte, i dir de quines plantes s'alimenta.
La fotografia s'ha fet a Taús.
Lasiocampa trifolii
